Mis cojones y yo

“Ja vos ho dic jo, que ací es condueix pitjor des que van arribar els de la capital” — Petitangelita dixit

Açò era i no era una petita reunió entre el sinyó Gordilló, el Sinyó Verdú i el menda. Després de haver fet les coses com calen i haver degustat un sinyó carajillo made BY Amadeo (With love to Tommy) ens disposaem a replegar al Gran Puto David en un d'aquestos estrets carrers que vos podeu trobar al voltant de la casa del puto. Pel camí ens dedicaem a comentar la inconsciència de bona part dels conductors en les nostres terres llevantines (bàsicament pq Verdú contae coses de Sagunt, que si no de què) quan, de sobte, ahí estae, blanca, neta, grossa, fadrina, radiant... LA FRAGONETA.

Sí amics, situada en un carrer en el que per a poder passar has d'anar a 20 i orar per a que tots els retrovissors del cotxe sobrevisquen, estae ella, tota pita: una furgoneta eminentment gran que algun borinot havie tingut el gust de deixar "aparcada" de forma que cap cotxe podie passar pel carrer. Es prou complicat aparcar en ixe carrer i més una frago d'ixe tamany, aixina que l'amic havie optat per la solució simple : Tal-como-llego-lo-dejo-y-así-te-quedas quedant-se la furgona pujada en part a l'acera i impossibilitant a qualsevol cotxe continuar pel carrer.

Dibuix amb tècniques informàtiques d'última generació —es a dir, ascii—

Casa puto
—————————————
::::::: I___I ::::::::::::::::::Acera
——— I ___I ———————
---------I___I---IIIIIII---IIIIIII-- I - Altres cotxes aparcats (Carretera)
----------I___I------------ {IIIII} Nosaltres (Carretera)
——————————————
::::::::::::::::::::::::::::::::::::: Altra acera


Quan gire la curva i la veig he intentat recular però ahi estae el segon protagonista de la història (el peruano sulfurado) que en el seu cotxe m'ha tallat la fugida.
From lost to the river, hem decidit fer-li una xicoteta pitada a l'amic per a que gentilment retirara tan ben aparcat vehicle. Com sol passar, l'amic de darrere, envalentonat, ha considerat que una pitadeta no ere prou, i que sent les 4.30 de la vesprada ere una bona hora per a que tots els veïns del barri despertaren de la sesta, aixina que ha iniciat un recital modal de fanfàrries i aspavientos.

I es ahí, amics, quan entre la tercera estrella de la peli: La dona en la frago, rubia oxigenada que, a pesar de portar 4 minuts pitant-li com si li anare la vida decideix obrir la porta i demanar-mos paciència, sense dixar de parlar pel mòbil, això sí.

5 minuts després, amb tota la paxorra del món, apareix l'insigne conductor de la frago en qüestió, que, sense disculpar-se i imprecant un poquet ha retirat sense cap mena de miraments la frago de la seua més aviat incorrecta posició. Nosaltres, que haviem d'arreplegar al puto, hem decidit aprofitar el puesto que tan amablement ens havia cedit per aparcar allà mateixa; armant-nos de paciència per esperar al sempre tan puntual David estaem tan tranquils sentint als Rhapsody.

Seria un final bonico, tat? Pues ara ve lo millor!

Després d'haver donat una volteta a la manzana, el llanero solitario y la rubia oxigenada es planten al nostre costaet amb la frago i ens increpen:
— Cuando tú estás ahí, yo no te pito!—
— [Cares d'estupor] (wtf!?)
— No te pitaba yo, te pitaba el peruano.
— Ah, bueno, vale.

I se'n va. Les cares de l'alegre comitiva havien assolit un estat superior de conciència i l'impertèrrit Gordillo afirme:
— Quins collons! Açò mereix un aplaudiment! — i això fa. (de fet encara ho està fent)

By García & Gordillo